Recordant paraules del Víctor Frankl: “La teva última llibertat és triar la teva actitud”.
Quina és la meva actitud envers la Salut Mental? Com afronto pròpies dificultats emocionals? Com acompanyo les dificultats de l’altre? Quines polítiques en fan els governs d’arreu? En general, ben poques polítiques de prevenció. Ara i aquí patim retallades importants de sanitat. Tot i que els símptomes de malestar i patiment no tenen horaris, a la població ens han deixat sense urgències a la nit, fet que afecta sobretot i amb diferència, a qui té menys recursos i a qui és més vulnerable. La qüestió és prioritària perquè va de drets humans, de salut i de vida.
Venim de temps de molt tabú (a poc a poc es van trencant), d’un enfocament molt biologista (abús de diagnòstics, sovint a primera vista, amb l’estigmatització que comporten, i d’abús de psicofàrmacs), de vulneració de drets, i de manca de recursos per afrontar i gestionar adequadament. Arreplegant altres paraules del Víctor F: “L’home està subjecte a condicions biològiques, psicològiques i sociològiques”. El futur sembla més esperançador si caminem cap a aquest enfocament que contempla la persona com un tot, més enllà dels seus símptomes, del seu patiment emocional i del diagnòstic, si cal fer-ne. Es veu la necessitat d’una atenció més personalitzada per part de les professionals dels centres de salut, des de l’escolta, centrada en la persona i en les seves necessitats i un acompanyament més respectuós i més amable. A la pràctica però, avancem a pas molt lent des d’aquesta mirada més àmplia, més humanista.
Com que la Salut Mental és una necessitat per a tothom, va de corresponsabilitat. Cadascú tenim el dret i el deure de contribuir-hi: individualment segons pròpies necessitats (gestió emocional), en el suport a l’altre (acompanyament), i fent xarxa per aportar, qüestionar, reivindicar i exigir. El govern del municipi també n’és molt responsable, i hi té molt a dir i a fer, amb polítiques preventives i de suport i d’atenció pel benestar emocional de la població… Referent als governs de Catalunya, de l’estat, i de més enllà, és una indecència que la seva escala de valors (allò que val) i les seves polítiques sanitàries, així com d’educació, socials i de medi ambient, no siguin prioritàries. Per la part de responsabilitat que ens pertoca, i pel bé comú, des de l’espai públic i trucant als seus departaments, tenim el dret i el deure de reivindicar i reivindicar-nos.